Del 31 d’octubre al 12 de desembre de 2021 .
JOSEP MARIA GOMIS
ENTRE L’ACADEMICISME I LA TRANSGRESSIÓ
Josep Maria Gomis era d’aquells autors silents que treballaven amorosament en la quietud de l’estudi i deixaven anar, de mica en mica, les seves troballes perquè com pluja fina sadollessin la sensibilitat de qui les gaudia.
Entenedor de què sols amb la nuesa íntima es podia assolir la plena comunicació sensitiva, somni de tot creador, cada obra seva era reflex d’una de les cares de la seva polièdrica personalitat: conceptual i avantguardista en les seves experiències iniciàtiques; espiritual en les figures religioses; sensual en el tracte de la figura femenina; seriós i perfeccionista en les obres més academicistes; juganer i somiador en treballs de caire més simbòlic o surrealista; irònic, cínic i rebel, en les juguesques artístiques de múltiples lectures. Un ample ventall obert a totes les interpretacions.
I sempre, sempre, amb una total perfecció tècnica. Estimava l’ofici i es dedicava amb paroxisme a perfeccionar-lo. Acostumava a dir: “desconfia de l’escultor que no dibuixa”. Un concepte que practicà amb el resultat de milers d’apunts i dibuixos que omplien les carpetes del seu estudi i del que avui en podem gaudir en un variat mostrari.
Fa poc més de dos anys que Gomis preparava curosament una exposició per aquest espai. De títol “La història d’una escultura”, una exposició didàctica que pretenia ser un cant a l’art i a l’ofici d’escultor. La pandèmia i la maleïda malaltia que se l’endugué, van impedir convertir-la en realitat.
Avui, vista la impossibilitat de refer aquell ideari, aquesta exposició de reconeixement i homenatge, intenta traslladar l’esperit del seu estudi, el lloc on se sabia més realitzat i alhora se sentia feliç, amb un recull de la seva diversitat tècnica, temàtica i conceptual, alhora que de la seva riquesa creativa.
Que la mateixa serveixi per descobrir o recuperar, segons els casos, el treball d’un gran artista, massa desconegut, que movent-se entre l’academicisme i la transgressió ens va ensenyar a gaudir de les seves més íntimes emocions i somnis, que eren i són alhora els nostres.
Pere Pascual, crític d’art
