Enric Monjo i Garriga (Vilassar de Mar, 1895 – Barcelona, 1976)
Enric Monjo i Garriga neix el 1895 a Vilassar de Mar. Fill de Rafael Monjo i de Josefa Garriga, prové d’una família dedicada a l’ensenyament i a la tècnica naval (el seu avi era Joan Monjo, l’enginyer, pedagog i fundador el 1876 de l’Escola Nàutica de Vilassar de Mar, i el seu pare, Rafel Monjo, en va ser director).
Ja de ben petit, Monjo mostra una prematura vocació artística i cap als onze anys modela en fang la seva primera obra, un petit brau. El 1911 ingressa a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i posteriorment a l’Escola de Belles Arts, on coneixerà a Antoni Vila Arrufat.
En la seva època d’estudiant entra a treballar d’aprenent al taller de l’escultor Eusebi Arnau i, finalitzats els estudis, esdevé ajudant de l’escultor Josep Llimona, feina que compagina amb els estudis d’anatomia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on assoleix un coneixement detallat de l’anatomia humana.

A partir de 1918 comença a participar de forma habitual en diferents exposicions i mostres artístiques. Gràcies a una beca, el 1919 realitza una estada d’un any a París i a Brussel·les, on coneix l’art d’avantguarda. També viatja per la Península Ibèrica. El 1922 esdevé professor de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. En aquest moment combina la seva tasca docent amb nombrosos encàrrecs, concursos i exposicions, que se succeeixen fins a l’esclat de la Guerra Civil. El 1926 rep el primer premi al Concurs Nacional d’Escultura del Ministeri d’Institucions Públiques i Belles Arts i el 1927 es casa amb Josefina Camprubí i Garriga.
El 1928 participa en la realització de les estàtues de la Plaça Catalunya -concretament, Pomona i Dona amb imatge de la Mare de Déu-, conjuntament amb Clarà, Llimona i Gargallo. D’aquest període són també el Crist jacent (1924) i Monument a Juli Garreta (1932).
Durant la Guerra Civil Civil (1936-1939) es passa al bàndol franquista i es trasllada a Santiago de Compostel·la, on treballa de professor a l’Escola de Belles Arts i forma part del Servei de Recuperació del Patrimoni Artístic, que s’encarrega de salvaguardar el patrimoni artístic dels efectes de la guerra.
Després de la Guerra Civil, Monjo retorna a Barcelona, esdevé catedràtic d’Anatomia Artística de l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi i entre 1943 i 1961 ocupa la càtedra d’Anatomia Artística de la Llotja. En aquest moment enceta el seu període de plenitud i maduresa professional, on combina els encàrrecs de caràcter monumental amb obres d’escala més humana.
D’acord amb aquest plantejament, cal destacar les escultures Tres noies (1940) i Mediterrània (1965). També serà el responsable de l’ornamentació escultòrica de la capella del Bon Consell de l’Ajuntament de Barcelona (1958-64) i dels relleus de la cripta de la catedral de Vitòria (1960-1962).
Però hi haurà un encàrrec clau que serà el detonant de la seva carrera professional i el consagrarà com el gran escultor religiós de la postguerra: la decoració de l’altar major de la Basílica del Sant Esperit de Terrassa els anys 1940. Altres obres de temàtica religiosa són la Memòria funerària de l’abat Oliba (1946) i la Porta angèlica (1953) d’accés al cambril de l’altar de la Mare de Déu de Montserrat.
Els anys 1950 s’inicia la seva projecció internacional, amb exposicions monogràfiques a París, Madrid i Nova York, i al llarg dels anys 1960 rep nombrosos encàrrecs dels Estats Units, com ara les escultures de la Basílica Nacional de la Immaculada de Washington (1960), els relleus per a les capelles laterals de la catedral d’Altoona, a Pennnsylvania (1962), el relleu del vestíbul del First National Bank de Nova York i la medalla commemorativa del seu 150è aniversari (1962-1968) o la medalla commemorativa del IV Centenari de la Fundació de Sant Agustín, a Florida (1965). També rep encàrrecs d’Equador, Mèxic, Puerto Rico i Taiwan.
Aquesta prolífica producció anirà acompanyada de tot tipus de reconeixements. Així, Monjo passa a ser membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i de la Hispanic Society of America, i rep la Medalla de la Ciutat de Terrassa, la Clau de la Ciutat de Barcelona, l’Encomienda de Honor de Isabel La Católica, la Medalla d’Or de Vilassar de Mar i la Gran Creu de l’Acadèmia Internacional de Belles Arts dels Estats Units. Al mateix temps comencen a aparèixer diversos estudis dedicats a la seva obra.
Enric Monjo mor a Barcelona el 1976, a l’edat de 81 anys, després d’una llarga i prolífica carrera com a escultor. Les seves restes reposen al cementiri de Vilassar de Mar. Cinc anys abans havia inaugurat la Gliptoteca Monjo a la seva vila natal amb l’objectiu de vetllar per la conservació de la memòria de la seva obra.
Enric Monjo, escultor
Enric Monjo és autor d’una obra ingent que no evoluciona al ritme de les tendències internacionals de l’art sinó que, a partir d’uns inicis marcats pel noucentisme, manté una evolució pròpia i coherent, d’estil figuratiu, amb una gran presència dels valors espirituals.
Monjo representa l’escultor d’ofici, allunyat de la primera divisió de l’art, que, això no obstant, influeix en tota una generació d’escultors i produeix per a institucions, administracions i particulars una obra que ha estat fonamental per entendre la producció artística del país.
De la seva etapa d’estudiant, cal destacar la coneixença d’Antoni Vila Arrufat, Eusebi Arnau i Josep Llimona, així com els seus estudis d’anatomia a la Facultat de Medicina, que li atorgaran un perfecte coneixement del cos humà.
Les seves estades formatives a París -on quedarà colpit per l’obra d’Auguste Rodin, en qui s’inspirarà per resoldre en la forma anatòmicament esculpida un sentiment-, Brussel·les i la Península Ibèrica li permetran aprofundir en els seus coneixements d’art, a les portes d’iniciar la seva carrera docent, que combinarà amb nombrosos encàrrecs, concursos i exposicions.
Amb el noucentisme i els valors de classicisme i mediterraneïtat com a teló de fons, Monjo presenta afinitats amb els artistes de la primera generació d’aquest corrent cultural, com Josep Clarà o Enric Casanovas. Però la seva obra reflecteix també la seva personalitat genuïna, caracteritzada per unes formes estilitzades i elegants, a la recerca d’un humanisme classicitzant.
Fins a l’esclat de la Guerra Civil, les representacions religioses, les obres de temàtica diversa destinades a l’espai públic i l’exquisit treball amb el nu femení són els tres eixos que marquen la seva obra escultòrica i, en cert sentit, són els que definiran tota la seva trajectòria artística.
La seva estada durant la Guerra Civil Civil al franquista Servei de Recuperació del Patrimoni Artístic li permetrà aprofundir en l’obra de mestres barrocs castellans com Berruguete i Juan de Juni, mentre que la finalització del conflicte li permetrà participar de l’oportunitat de reconstruir el patrimoni artístic devastat. En aquest sentit, serà clau l’encàrrec de la decoració de l’altar major de l’església parroquial del Sant Esperit de Terrassa (1941) perquè li portarà altres feines i farà de Monjo un dels responsables del renaixement de l’art sacre contemporani.


Després de la Guerra Civil, Monjo enceta el seu període de plenitud i maduresa professional, que combina els encàrrecs de caràcter monumental amb obres d’escala més humana, tant per a col·leccionistes particulars com per a institucions, sempre amb un gran domini de l’anatomia humana.
La projecció internacional de l’obra de Monjo a partir dels anys 1950 li arribarà en forma d’encàrrecs, però també de reconeixements nacionals i internacionals de tota mena i de l’aparició d’estudis dedicats al seu treball.
Després de la Guerra Civil, Monjo enceta el seu període de plenitud i maduresa professional, que combina els encàrrecs de caràcter monumental amb obres d’escala més humana, tant per a col·leccionistes particulars com per a institucions, sempre amb un gran domini de l’anatomia humana.
La projecció internacional de l’obra de Monjo a partir dels anys 1950 li arribarà en forma d’encàrrecs, però també de reconeixements nacionals i internacionals de tota mena i de l’aparició d’estudis dedicats al seu treball.
Les grans obres d’Enric Monjo exigien un complex procés creatiu: el primer pas era recollir documentació gràfica, prendre mides i elaborar esbossos i plànols; a continuació, l’escultor se centrava en l’elaboració d’esbossos de fang i en l’elaboració de maquetes a escala; finalment, s’elaboraven en guix les diferents parts que formaven l’obra per a passar-les posteriorment al material final.